Algú en té la culpa

Fa setmanes que els partits polítics del Principat es barallen per una xifra que ningú no sap i que no és clar que ni tan sols arribi a existir mai. Aquests números cabalístics han estat batejats com a finançament i se suposa que són els diners que es deriven –o s’haurien de derivar– del text de l’Estatut que és vigent des de fa un parell d’anys. Cada partit polític té una estratègia diferent, depenent dels seus interessos particulars, però ningú no té prou honestedat per a fer públic quina és la seva interpretació dels diners públics que és just que retornin a Catalunya. El govern espanyol, per una altra banda, no se sent vinculat de cap manera a l’Estatut i considera que té les mans completament lliures per a repartir els diners que recapta com li sembli convenient. A això, cal afegir-hi que la totalitat de les comunitats autònomes es veuen amb dret de condicionar quants diners els han d’arribar de Catalunya, el País Valencià i les Illes, via Madrid.
Tot aquest desgavell demostra unes quantes coses. La primera, i principal, és que gran part d’allò que ens van vendre com a importantíssim durant la tramitació de l’Estatut era, simplement, mentida. La discussió aferrissada sobre el blindatge de les competències va ser una imbecil·litat solemne i el debat furiós sobre si aquestes atribucions catalanes havien de ser exclusives o exclusives i excloents, un pur exercici de puerilitat estúpida.
Dic això perquè algú ha de començar a reclamar responsabilitats polítiques als legisladors catalans, que van ser incapaços de preveure les coordenades reals i l’abast del nou Estatut. Vist el fracàs estrepitós del debat estatutari, en el fons, només hi ha dues opcions: o els polítics catalans creien de bona fe –però equivocadament– que podien blindar i excloure competències i finançament o, per contra, van fer comèdia per entretenir els seus votants i desviar l’atenció de la seva pròpia incapacitat. En qualsevol de les dues possibilitats, els polítics d’aquest país han acabat demostrant que la seva professionalitat es limita a la recepció de les nòmines mensuals, més les dietes corresponents.
Al final, el debat sobre el finançament es tancarà com el de l’Estatut: Madrid farà allò que més li convingui i els partits catalans es barallaran per mirar de penjar la culpa a l’altre. Però aquesta vegada crec que haurem de començar a reflexionar sobre qui ens representa.

Salvador Cot. El Temps. núm 1268 de 7 d'octubre de 2008 http://www.eltemps.net/index.php