Contra la felicitat

article de Melcior Comes publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dimecres, 14 de gener del 2009

Ara que tothom vol ser feliç reivindiquem una mica la melangia. Això és el que ha fet Eric G. Wilson, professor a la universitat Wake Forest de Carolina del Nord, i a qui trobo entrevistat a Smithsonian Magazine. Wilson va publicar no fa gaire un llibre titulat Contra la felicitat, en defensa de la melancolia, on ataca lúcidament la gran panacea, aquest meravellós producte incorpori que tothom ansieja: els polítics per als seus conciutadans, els pares per als seus fills, els empresaris per als consumidors. Als Estats Units hi ha una addicció perillosa a la felicitat: gairebé un noranta per cent del paisanatge es declara feliç i satisfet a les enquestes. Hi ha estudiosos que diuen que tot és mentida, tan sols ho diuen però no ho senten: l'ètica protestant fa que confessar la infelicitat equivalgui a ser considerat un perdedor... Sigui com sigui, Wilson s'adona de la gran quantitat de llibres sobre la felicitat que s'escriuen i es venen, i de les píndoles, i de les operacions de cirurgia plàstica, les quals delaten que més que felicitat el que es viu en veritat és una forma de dependència, d'incapacitat d'assumir el desgavell íntim i la brutor del món. Wilson ens parla d'una greu tirania de la felicitat, d'una obligació imposada socialment d'haver d'estar sempre radiant i alegre i sense cap rastre de tristor. La felicitat, així, és una forma d'infantilisme, de perpètua reducció del món a un pla acolorit i sense fissures. La societat de la felicitat absoluta es nodreix d'una cultura de la por.

Subtítols en català

Sóc dels que miren les pel·lícules en la versió original, al cinema i a casa. No obstant, gairebé sempre necessito els subtítols, perquè hi ha moltes llengües que no entenc. En el procés de normalització de l'ús de la nostra llengua en tots els àmbits, el dels subtítols en català representa un espai en què hi ha molta feina a fer. Entenc que deu ser més car el procés de doblatge d'un film que el de subtitular-lo, però, tot i així, hi ha més títols doblats al català que els que existeixen amb subtítols. I tot això considerant, entre d'altres, els avantatges que el subtitulat representa com a mètode d'aprenentatge d'altres llengües.
Un dia d'aquests llegia la carta d'un lector de Cubelles que es queixava pel fet que es desaprofitin els doblatges que fa Televisió de Catalunya. Com ell, considero que el mateix ús es podria donar als subtítols que ofereix TVC (tot i que sovint podrien ser millors). Ja que no hi ha una llei que obligui que tots els DVD que es venguin a Catalunya portin la versió doblada i subtitulada en català, si més no aprofitem la feina feta. ¿O potser hi ha algun interès econòmic que ho impedeix?

Pau Ricart Roca
Igualada

Carta al director publicada al diari AVUI del diumenge 28 de setembre de 2008
http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0928/080928diari004.pdf

Algú en té la culpa

Fa setmanes que els partits polítics del Principat es barallen per una xifra que ningú no sap i que no és clar que ni tan sols arribi a existir mai. Aquests números cabalístics han estat batejats com a finançament i se suposa que són els diners que es deriven –o s’haurien de derivar– del text de l’Estatut que és vigent des de fa un parell d’anys. Cada partit polític té una estratègia diferent, depenent dels seus interessos particulars, però ningú no té prou honestedat per a fer públic quina és la seva interpretació dels diners públics que és just que retornin a Catalunya. El govern espanyol, per una altra banda, no se sent vinculat de cap manera a l’Estatut i considera que té les mans completament lliures per a repartir els diners que recapta com li sembli convenient. A això, cal afegir-hi que la totalitat de les comunitats autònomes es veuen amb dret de condicionar quants diners els han d’arribar de Catalunya, el País Valencià i les Illes, via Madrid.
Tot aquest desgavell demostra unes quantes coses. La primera, i principal, és que gran part d’allò que ens van vendre com a importantíssim durant la tramitació de l’Estatut era, simplement, mentida. La discussió aferrissada sobre el blindatge de les competències va ser una imbecil·litat solemne i el debat furiós sobre si aquestes atribucions catalanes havien de ser exclusives o exclusives i excloents, un pur exercici de puerilitat estúpida.
Dic això perquè algú ha de començar a reclamar responsabilitats polítiques als legisladors catalans, que van ser incapaços de preveure les coordenades reals i l’abast del nou Estatut. Vist el fracàs estrepitós del debat estatutari, en el fons, només hi ha dues opcions: o els polítics catalans creien de bona fe –però equivocadament– que podien blindar i excloure competències i finançament o, per contra, van fer comèdia per entretenir els seus votants i desviar l’atenció de la seva pròpia incapacitat. En qualsevol de les dues possibilitats, els polítics d’aquest país han acabat demostrant que la seva professionalitat es limita a la recepció de les nòmines mensuals, més les dietes corresponents.
Al final, el debat sobre el finançament es tancarà com el de l’Estatut: Madrid farà allò que més li convingui i els partits catalans es barallaran per mirar de penjar la culpa a l’altre. Però aquesta vegada crec que haurem de començar a reflexionar sobre qui ens representa.

Salvador Cot. El Temps. núm 1268 de 7 d'octubre de 2008 http://www.eltemps.net/index.php